En "Jere", ens explica les seves "gestes" esportives

Ens hem assegut amb en Jeremías Mateo, nedador del nostre equip d’Adaptada, just després d’entrenar. Ell és al club amb nosaltres des del 2016, quan va entrar a formar part del Dream Team, que en diem.

El passat dia 9 de juny en Jere (tal i com  li diuen) es va marcar la Ultra Ebre Marathon Swim, una animalada de cursa (amb perdó) consistent a baixar per l’Ebre, des de Tivenys al nord de la comarca del Baix Ebre fins a Amposta, 30 km de res.

• De bon rotllo, Jere, jo també he estat nedador i ni que em paguessin nedava 30 km.

Hahaha, però jo és que ja hi estic avesat a fer aquests tipus d’animalades. Abans de l’accident, feia travesses de muntanya, me n’he fet un fart de pujar i baixar cims.

• I on tens el repte de nedar això?

Doncs era una prova que em posava a mi mateix. Volia veure si era capaç de tornar a fer aquestes barbaritats.

• Doncs has vist que sí...

Sí, i el fet de tot l’hem de buscar en què m’agrada molt aquest tipus d’esport, digues-li extrem, si vols, però per a mi no ho és tant. És que ho porto molt endins, i quan ho sents així, no te’n pots estar. És com un sentiment.

• Alguna animalada teva d’abans?

S’hi pensa...Vaig travessar tota Sierra Nevada en dos dies. Una cursa que se sol fer en quatre o cinc. Té uns 4 ó 5000 metres positius, estava molt fort...

• Cal anar a trencar sempre el límit? Cal arribar a aquests extrems de risc?

Però és que nosaltres, els que fem això, no ens ho plantegem així, és una cosa que portem a dins. La fem i punt. Hi ha una dita d’en George Mallory, un dels primers escaladors de l’Himàlaia, al segle XIX, que deia; per què escaleu les muntanyes? Perquè hi són...Quan hi ets, quan escalava, o ara nedant al riu o a aigües obertes,  em sento viu, molt viu. És tan difícil d’explicar Marcel, ho porto, molt a dins

• I riu, el tio...

Però és que a part del repte a superar que em suposen aquestes curses, em reconec un purista (sic) i no em plantejo; mireu què fet o fins on he arribat, sinó que ho faig perquè en gaudeixo plenament. Quan podia córrer i caminar, era travessar paisatges, indrets preciosos, viure la natura, sentir-la, i ara nedant, sento l’aigua, veig la fauna i la flora marina del mar, del riu, els corrents...uf són un munt de sensacions, són tantes coses...és que ho sento així i molt a dins.

• Anem a la cursa; difícil? molta gent? Quines complicacions vas haver d’acarar?

Érem quaranta-vuit els que vam iniciar-la, en vam arribar trenta-vuit. Jo vaig entrar el vint-i-sis.

• Quant t’hi vas estar?

Sis hores i cinquanta-tres minuts

• Bufa! Quasi set hores nedant per un riu. Només de pensar-hi, ja em canso. A més, gaire fàcil no devia ser, oi?

Ui, no, hi van haver trossos complicadets. Els trams eren molt canviants, amb corrents a favor i on hi baixaves con un peix, tot i que tècnicament per a mi, degut a la meva discapacitat que no em permet moure les cames ni picar de peus, hi havia vegades que les cames les arrossegava pel terra del riu. Això em va requerir un esforç afegit. Però tot se supera, oi?

• Però tanta estona nedant, no tens dubtes, no penses que no arribes, que millor ho deixo aquí...

D’inici surts convençut a menjar-t’ho tot, que la faràs. Quan arribes a Tortosa, prop de la meitat de la cursa, te n’adones que el corrent ja no és tan fort, veus que has de pencar més, que ja portes cansament acumulat als braços.

• Pit i collons que diuen...

Recordo que el km. divuit es va girar un vent molt fort que ens portava les onades en contra, era com nedar contracorrent, com si estiguéssim remuntant el riu enlloc de baixar-lo. Aleshores sí que vaig començar a patir com un cabró (sic) i el meu problema és que jo només tiro de braços, no tinc propulsió de cames i ho pateixo. A més, l’arribada va ser criminal, perquè veies les referències però estaves lluitant contra unes ones que a vegades m’impedien de veure la principal referència que tenia a dins de l’aigua, el meu “caiaquista”, en David Chaves, que va haver de treballar molt per estar sempre al meu costat. Amb el vent no era gens fàcil. Va ser molt dur. Miraves endavant i no veies ni el pont d’Amposta.

• Estic exhaust només d’escoltar-te. I com arribes?

Hahaha, (torna a riure) arribes trinxat. T’ho juro que no podia ni aixecar els braços. Em pesaven fins i tot les pestanyes. Però en aquest cas tinc dues bones raons per recuperar-me ben ràpid, em cal fer-ho. Tinc dos plançons, de dos anys, el gran, i de vuit mesos, el petit, que a la que em veuen em demanen que els enfili, que els aixequi; “papa-coll” i hahaha no puc pas dir-los-hi que no...

•  Jere, la darrera, i si no et fa res. Com va ser el teu accident que et va deixar aquesta discapacitat?

Va ser al 2015, escalant, amb un company els Alps francesos. Anàvem cordats, estàvem fent una via llarga. Vam caure muntanya avall des de cint-cinquanta metres. El xoc a terra va ser brutal. Em vaig rebentar les cames, la pelvis, la columna. Traumatisme cranioencefàlic.

• Uff!

I això ho sé perquè m’ho han explicat, vaig estar un mes en coma. Quan en vaig sortir, vaig anar a la Guttmann on hi vaig fer recuperació durant tot un any,  i va  ser allí on vaig conèixer la Maria Folgado. Ella em va parlar de la natació, de l’equip d’Adaptada i mira, des d’aleshores aquí em teniu...

I s’aixeca, s’hi posa bé, i rient (sempre riu) em diu, què? anem fer les fotos o què?

• M'empasso, la poca saliva que em queda. Si, si. Som-hi.

• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia