L’Aina i la Irene pleguen. Ho deixen després d’un munt anys entre sureres i clor, entre piscines i vestidors. Ambdues varen començar de ben jovenetes, 6 anys l’Aina i 7 la Irene, ara en tenen 23. A mida que passaven els anys, anaven entrant en el món màgic de la natació, tenien nivell per seguir i complien superant etapes de categories fins arribar a l’equip absolut
L’Aina ha estat nedadora de medalla als campionat de Catalunya també als d’Espanya, 3a classificada en els 400 estils en el Campionat d’Espanya Junior l’any 2006. “He entrenat molt per arribar-hi” ens diu assegurant-ho amb uns ulls grossíssims. La Irene potser no ha picat tan amunt però sempre ha format part de l’equip en els campionats de Catalunya, ens comenta rient que va ser en un campionat de Catalunya nedat a la Picornell l’any 2005, en els relleus de 4×100 estils, li va tocar nedar la papallona, i des d’aleshores es va convertir en papallonista, així com tocada per la vareta màgica i ho diu del tot sorpresa “no ho hagués dit mai que acabaria nedant papallona, jo que sempre havia nedat braça”.
A la pregunta capciosa de quins han estat el millors moments i també els pitjors, es miren i tornen a riure, hauríeu de veure i sentir el riure de l’Aina. No saben concretar-ne cap, “de moments bons n’hem viscut molts i de dolents…aquí també dubten…”doncs aquest d’ara, el fet d’haver de plegar, encara no ens en sabem avenir”. Qui escriu els diu la dita mítica del waterpolo de veterans “l’amistat feta dins l’aigua no s’oblida mai més…” i les dues alhora diuen que “si!! i tant!!. Els millors amics són i han estat els fets a la piscina, imagina’t la quantitat d’hores passades, la quantitat de vivències tingudes, tots plegats, els moments tan intensos que hem viscut, això uneix molt, moltíssim, ho trobarem a faltar”, aquí l’Aina estrafà la boca i de manera molt expressiva dibuixa una cara tristíssima.
A fi i efecte de trencar un tòpic massa estès de que els estudis i els esports no casen gaire bé, dir-vos que ambdues són diplomades, la Irene en Turisme i l’Aina en Disseny de moda i que ho han pogut compaginar a base d’organitzar-se bé i sobretot d’aprofitar el temps, les hores mortes per estudiar, repassar, i així poder anar a entrenar, cert que l’Aina apunta que com que no li agrada sortir massa de “festa” no li ha costat concentrar-se en les seves dues grans passions, la Irene en canvi diu que sí, que ella ha sortit força però amb moderació, que no s’ha “desmadrat”. Tot parlant de les seves múltiples vivències a dins de l’aigua, durant tan de temps, em confessen que també hi han plorat, i molt!!; “a sota l’aigua hem plorat d’alegria, de tristor, de ràbia, d’impotència. La natació es viu tan intensament que tens la sensibilitat a flor de pell i quan te’n passa alguna, ja sigui bona o dolenta, et surten un munt de coses de molt endins”.
De tots aquests anys passats i viscuts al Centre han tingut molt de temps per fixar-se en gent que les ha marcat d’una manera o altre, gent amb qui s’hi han emmirallat o a les que han admirat molt, gent de casa; l’Aina ens explica el sentiment profund que sent per la Berta Cantó, “m’ha ajudat molt, he après molt d’ella”, la Irene ens diu el mateix d’una nedadora important del Centre que fa temps que va plegar, l’Esther Bosch, “han estat dos referents que sempre hem tingut presents a l’hora de continuar nedant, continuar lluitant”. A punt d’acabar l’entrevista les dues encara tenen un petit dubte que els fa el rau-rau, “que potser hauríem d’haver esperat un any més, que potser encara podríem haver continuat, que potser…” Que res, que pleguen i que de moment el que faran es allunyar-se una mica de la piscina, “volem desintoxicar-nos, en el bon sentit, eh? i veure com s’hi viu sense nedar i a veure si ara em surt un noviet” apunta l’Aina amb la seva riallada sorollosa, i s’aixequen i se’n van caminant pel costat d’una piscina on hi ha nedat des que eren menudes…
