En Fernando Morillas (en Fer) i en Dídac Matsuyama són dos nedadors del Centre que entrenen als EEUU i ara són a Mataró de vacances nadalenques. Ens hem assegut amb ells per a fer-la petar i conèixer coses de la seva “american way”.
En Dídac estudia a la universitat de Bridgeport a Cunnecticut, ben al nord de la costa est, hi estudia la carrera de Comerç Internacional, en Fer estudia Biologia a la Shawnee a l’estat d’Oklahoma, al mig dels EEUU.
Ambdós van triar aquesta opció perquè estaven molt interessats en l’altíssim nivell de la natació americana i varen buscar aquesta possibilitat d’estudi becat per a poder entrenar i estudiar amb el màxim de garanties que suposa fer-ho en els campus d’aquestes dues universitats. Tot i que ja porten un any i mig en Dídac, i un any en Fer, reconeixen que al començament els va costar, però que varen tenir molta ajuda per a poder-s’hi adaptar.
Quan parlen dels entrenaments els dos diuen que treballen molt, de cinc a cinc hores i mitja diàries i sobretot a molta intensitat, molts entrenaments de qualitat, esperonats per l’alta competitivitat que hi ha a l’equip on ”si treballes nedes, sinó, nedarà un altre…”. Els esportistes, allí són estimulats tothora, l’aspecte psicològic es treballa moltíssim per a tenir una veritable mentalitat guanyadora que caracteritza als esportistes americans des de sempre. Mentalitat guanyadora que comença en els entrenaments. En Sergi, el nostre entrenador, que segueix la conversa, apunta coses sobre aquesta manera de fer “americana” i els sistemes que utilitzen, en els quals hi veu coses a corregir.
Per a fer-nos una idea de com treballen mireu-vos els horaris;
En Fer; es lleva ales 5 i 08 minuts, menja una mica i a l’aigua a les 5:30 fins a les 7:30 o a les 8, depenent de l’hora de comença a classe. Que va des de les 8 ó les 9 fins a les 2 de la tarda, on també ja hi ha dinat i a les 2 torna a entrenar fins ales 16:15. Diu que no et pots saltar cap classe, que totes són presencials, hi has d’anar, sí o sí, i fins i tot passen llista!
En Dídac es lleva a les 6:25, i a les 6:45 ja està entrenant fins a les 8:45, a les 9 esmorza i a les 9:30 entra a classe fins a les 12:15 i a les 15:00 torna a entrenar. A part, en Dídac també treballa a la universitat fent tasques de secretaria i es treu un sou que l’ajuda en les despeses quotidianes.
Amb aquest ritme en Fer comenta que arriba a les 6 de la tarda com si fossin les 10 de la nit, cansadissim, però és el que ha triat li agrada i aguanta, oi tan que aguanta.
Ens expliquen que cada dues setmanes tenen competicions universitàries cosa que afegeix tensió competitiva a la seva vida, tensió que suporten perfectament i que també tenen els campionats nacionals on hi va molta més gent de moltes altres universitats i afegeix competitivitat a les proves.
I parlen del temps que els queda per acabar els estudis, que després potser tornen, o potser no, que potser s’hi queden, que depèn de moltes coses que ara mateix encara no es volen plantejar…
La conversa ha estat distesa, se’ls veu tranquils i relaxats d’estar a casa, xerren amb en Sergi que els diu coses i els hi adreça algun consell, i tots sabem que dintre de pocs dies hauran de tornar als EEUU, just passat el Nadal en Dídac i en Fer una mica més tard. De ben segur que tenen ganes de tornar a la seva “vida americana” però quan marxin ho faran amb aquell pòsit de melangia que sempre deixa l’enyor.
Prou ho saben que els esperem!!
