En Guillem Pujol, el nostre Willy, ho deixa. Aquesta serà la seva darrera temporada. Plega amb un munt de guardons, premis, reconeixements. I el diumenege passat es va proclamar campió de Catalunya d’Aigües Obertes a Tarragona. Segueix sumant
Hi hem parlat i com sempre, ell, bon nano com és, ens ha explicat moltes coses, molt fondes…
- M’han dit que plegues, ja t’ho has pensat bé?
Si, ho tinc clar. Tot i que ha estat una decisió difícil, ho vaig començar a veure al desembre-gener passats quan vaig haver de combinar els entrenaments amb la feina que tinc a l’escola, se’m feia molt complicat. Anava molt cansat i l’entrenament de la tarda se’m feia molt dur. Ho vaig parlar amb en Cru i veient que encara estic en un bon moment, vaig decidir deixar-ho ara, per no haver d’acabar arrossegant-me.
- A part de les medalles i tants guardons com has guanyat, què t’endús de l’aigua?
M’ho enduc tot. M’enduc tants records, tantes coneixences, amics, tanta gent com he conegut. És que són molts anys anant per les piscines, pels llacs, pels mars…en aquest món hi he conegut la meva parella, la Judith, amb qui em casaré aquest proper setembre, que també és una “malalta de la natació” (riu), em considero molt afortunat de tot el que m’ha donat la natació.
- Estem segurs que has gaudit molt nedant, però també hi has patit…
Hi he patit molt, moltíssim. Però és que si no saps patir, física i mentalment, no arribes als teus objectius. Hi ha dies molt durs, quan no compleixes allò que vols i t’has de superar, la veritat és que físicament tinc unes grans capacitats per nedar, però si he arribat fins on ho he fet és perquè mentalment tinc una gran capacitat de tolerar el patiment. Les proves i els entrenaments són molt durs, has d’estar preparat, ho puc resumir amb una frase; aprendre a gaudir patint, he estat conscient que moltes vegades he posat el meu cos al límit, fins a no poder més i tot i en aquest estat continuar nedant. Aquest estat té, malgrat el patiment extrem, un punt addictiu i ara quan plegui, el trobaré a faltar.
- Has tingut la sensació que amb tantes hores a l’aigua et perdies quelcom de fora?
Doncs no ben bé, a l’aigua hi he trobat el meu hàbitat, la meva filosofia de viure, i sí, segur que m’he perdut estones amb els meus amics, amb la meva família, però és que he hagut de prioritzar i ho he tingut molt clar. Tampoc, no he estat molt de sortir, a més, la meva gent sap com soc i m’accepten malgrat no puguem estar junts tants moments com voldríem.
- Què es pots arribar a pensar mentre nedes aquestes distàncies enormes
Ui!, entrenant potser sí que pots pensar moltes coses, molt variades, però en les competicions he d’estar per l’estratègia, pels rivals, no em puc distreure, quan ets en plena cursa hi has de posar tots els sentits, saber on és aquell que venia per la dreta, o l’altre que em ve al darrera, aixcar el cap i veure aquell que estàs encalçant.
- Mentalment cal estar molt treballat
Sí, molt, i és que jo a nivell mental tinc un referent que encara ara em porta, que és la meva àvia. Si mentalment puc dir que soc molt fort és per haver viscut la seva mort. L’he estimat molt, moltíssim. Encara ara recordo com si fos ahir, quan jo ja havia entrat al CAR de Sant Cugat, tenia catorze anys, sabia que estava molt malalta i la veia poc i això em neguitejava. Recordo un moment molt emotiu (aquí li tremola la veu) els dimecres a la tarda que no teníem entrenament, el meu pare em va venir a buscar perquè l’àvia estava molt malament, portava dies sense parlar i s’apagava. Quan vaig arribar i em vaig posar al seu costat, em va veure i em va reconèixer i emocionada va dir el meu nom…la vaig abraçar, m’agafava la mà i em somreia perquè no volia que patíssim. És un record que tinc gravat a foc. És que l’he admirat perquè per a mi ha estat un referent de com ser una bona persona, no n’he conegut cap altra de millor. Ho tenia tot, humanitat, sempre implicada, preocupada per tothom, els ajudava, era forta molt forta. Imagina’t divorciada, en un poble on se sap tot i tothom critica, i ella va tirar sempre endavant, és un model que tindré sempre, sempre. (Veig com serra les barres i s’empassa saliva).
- T’has sentit mai sol mentre nedes?
He estat molt sol, potser massa i tot, però reconec que aquesta solitud m’ha ajudat a conèixer-me, fins i tot una mica a nivell filosòfic, soc molt fan de Plató i Sòcrates, m’encantaven, vaig estar a punt d’estudiar Filosofia. La solitud m’ha fet mentalment més fort, però no és fàcil estar-hi, però això m’ha fet més dur per entrenar i arribar on soc. Reconec que som malalts de l’esport (sic) i ara que paro hauré de saber gestionar aquesta, diguem-ne “malaltia”.
- Una curiositat, en època de més volum, quants km has arribat a fer en una setmana?
Les setmanes que he arribat a fer més metres, recordo a Sierra Nevada amb la selecció, vaig arribar a fer 120km a la setmana.
- Has tingut ofertes per marxar?
Sí moltes, tant de clubs d’aquí com dels EEUU, però no tenia gaire bones referències dels americans. Els millors són els italians i els altres clubs potser podien estar bé, però a Mataró hi estic molt bé i no em sap gens de greu haver-me quedat.
- La natació t’ha frustrat alguna vegada, per exemple, els JJOO
Evidentment m’hagués agradat anar-hi, però tampoc em genera una frustració. El fet de reduir les places dels JJOO de Tokio als de París, em va deixar fora, però la teva vida no pot quedar condicionada per aquest fet. Si em permets una anècdota, recordo que amb només catorze anys al CAR, el psicòleg, em van preguntar què estaria disposat a sacrificar per anar a uns JJOO, jo vaig dir que la meva vida, ho tenia claríssim, hagués acceptat anar a uns JJOO i morir… Ara, no ho faria (riu). Ara bé, tant a nivell esportiu i sentimental, sempre he tingut la Judith que m’ha fet costat i ella, venint del mateix món que el meu, sempre m’ha sabut escoltar i ajudar molt.
- Seràs entrenador també?
Doncs m’agradaria, porto la natació a la sang, i intentaré combinar la meva feina de professor i d’entrenador. Veurem com em va, el cert és que m’agradaria seguir vinculat a l’aigua.
- Digue’ns un moment, Willy
Quan guanyo la copa d’Europa el juny de l’any passat al Port de Barcelona. Hi arribava tocat, feia poc que havia quedat fora del Jocs de París i em plantejava no tornar a nedar fins a la temporada que ve. Però ho reflexiono i vaig nedar els 10km. de la Copa LEN, amb una premissa; si cal moro. I vaig guanyar i davant de tots, amb la meva gent, va ser molt bonic.
- Un llibre
L’Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, hauria de ser un dels libres d’obligada lectura dels adolescent de totes les generacions
- I una cançó
The passenger, d’Iggy Pop, el meu pare me la posava al cotxe.
Tota una icona de la música Punk, vas fort Willy!
- I ara que te’n vas què penses?
De moment encara no hi penso, em queda temporada, i la veritat, penso que no acabaré de marxar, ara començo una nova vida, ara valoro molt més tot el que he fet però sobretot valoro tot el que l’aigua m’ha donat, que és molt.
- D’això se’n diu ser agraït. Gràcies Willy, gràcies per tant!
