Han passat ja molts mesos, des que l’Anni Espar, jugadora referent de l’Assolim-CN.Mataró va decidir canviar de rumb en la seva carrera d’esportista i continuar-la als antípodes del planeta. Des del gener que juga al Club Sidney University. Teníem una xerrada pendent que per fi, via mail i whatsapp, l’hem pogut fer.
- Anni, en el waterpolo has guanyat tots els guardons possibles, però més enllà de les medalles, què més t’ha donat?
M’ha ensenyat valors que m’acompanyen en el dia a dia, com la perseverança, la disciplina, el treball en equip, la resiliència i la capacitat de gestionar la pressió. He après a aixecar-me després d’una derrota, a confiar en les meves companyes, a donar sempre una mica més quan sembla que ja no queden forces. Però si hi ha una cosa que em quedo per sobre de tot, són les persones. He fet amistats que duraran per sempre, companyes d’equip que s’han convertit en família. A més, el waterpolo m’ha donat la possibilitat de viatjar pel món, de conèixer cultures diferents i de créixer com a persona en cada experiència. Més que un esport, ha estat un estil de vida que m’ha fet ser qui sóc avui.
- Avui, quan mires enrere, quina Anni veus?
Depèn de fins on viatgi en el temps. Si torno als meus inicis, veig una nena il·lusionada, amb el somni de competir en uns Jocs Olímpics, una nena apassionada per l’esport i per gaudir cada entrenament, cada partit, cada moment amb les seves amigues. Si faig un repàs de la meva trajectòria, veig moments de tot tipus: victòries i derrotes, sacrificis i recompenses, llàgrimes i somriures. Però quan penso en tots aquests anys, el que més pesa són els records feliços: guanyar un Mundial a casa, a Barcelona 2013, en una piscina plena d’emoció i de la nostra gent; compartir dos Jocs Olímpics amb la meva germana; aixecar una lliga amb el Mataró, davant de la nostra afició, contra les actuals campiones d’Europa. Hi ha coses que no tenen preu, i aquests records sens dubte són el meu gran tresor.
- Tens la sensació que el waterpolo t’ha tret alguna cosa?
No. És cert que en molts moments he hagut de renunciar a coses que m’hauria agradat fer: viatges, celebracions amb amics i família, experiències que potser altres persones viuen amb més llibertat sobretot durant l’adolescència. Però mai ho he viscut com un sacrifici, sinó com una elecció. Tot el que el waterpolo m’ha donat a canvi ho compensa. L’adrenalina de la competició, l’alegria de compartir victòries amb l’equip, la satisfacció de saber que he donat el millor de mi… Si hagués de tornar a triar, triaria una i mil vegades aquest camí.
- A l’Anni, què la fa riure? I què la fa plorar?
Els que em coneixen bé saben que ric amb facilitat. La vida és millor quan s’agafa amb humor. M’agrada envoltar-me de gent amb bon rotllo, que faci broma, que sàpiga treure ferro als moments complicats. I he tingut la sort de compartir vestidor amb persones increïbles que m’han fet riure cada dia. Sí, la capi Cambray sap que parlo d’ella.. ;)Em fa plorar… el fred! I el paleo! (En broma… o no). Però si parlem seriosament, una derrota dura sempre pesa. Quan has donat tot el que tens i no arriba la recompensa, fa mal. Però també crec que aquests moments són part de l’aprenentatge.
- Has estat amb nosaltres del 2019 al 2024, què t’endús de Mataró?
Mataró ha estat casa meva durant cinc anys. Quan vaig arribar, venia de guanyar-ho tot al Sabadell i sabia que el canvi seria un repte. Però des del primer dia em vaig sentir part d’alguna cosa més gran. L’equip, el club, els tècnics, els directius, els socis… tothom em va acollir com una més. I he estat molt feliç a Mataró. Encara recordo la sensació del primer dia conduint a l’entrenament, conduint pel passeig Marítim i veient el mar de fons, quina sensació! I recordo pensar durant molt de temps: Quin privilegi! Conduir fins al CAR o Can Llong era una rutina, però arribar cada dia a entrenar a Mataró tenia un encant especial. Som uns privilegiats.
Han estat cinc anys d’èxits, de derrotes, d’esforç, de moments inoblidables. Guanyar la lliga davant la nostra afició, després de tanta lluita, va ser un dels moments més emocionants de la meva carrera. Però més enllà dels títols, el que m’enduc és el sentiment de família, de pertinença en aquest club tan especial. Mataró és molt més que un club; és un exemple de compromís amb l’esport i un referent en el suport a l’esport femení. Aquí he après que el valor d’un equip no es mesura només pels trofeus, sinó per la seva gent. Sempre que pensi en Mataró, ho faré amb un somriure. Sempre serà casa meva.
- I ho acabem amb una pinzellada artística; una cançó
La que sona mentre escric… Where is the love?
- I un llibre:
Jugar con el corazón de Xesco Espar 😉
